Tresavis

Benvinguts al blog de tresavis de noves tecnologies i més.

Correu : tresavis3@gmail.com

☰ Pràctiques ☰ Articles

Els contes de l’avi.

Descripció.

Una de les funcions d’un avi es explicar contes als nets. Escriure’ls es un exercici molt recomanable per tothom i mes per els jubilats, per la memòria, per la ment i per estar ocupat unes hores al dia. Que hi ha mes maco en aquest mon, que els nets escoltant les histories de l’avi.

Recollim aquí uns quants relats propis, a vegades de caire personal, intimistes i altres de ficció. Parts dels quals no son aptes per nens.

L’avi carboner.

Aquesta historia real me la explicava la mare quan jo era petit. Amb el temps he perdut els detalls de l’historia però el context es el mateix. Els llocs i les situacions no son del tot reals.

Ens traslladem mentalment a un indret remot al juliol del any 1936, tot just havia esclatat la guerra civil espanyola. Entre Lloret, Vidreres i Tossa existia una imponent massa forestal d’alzines, suros i pins. Cal Barraquer era una masia rodejada de camps de cultiu en una cruïlla de camins, cap al surt a dos km es trobava la casa Nova i mes al surt can Sota. Cap al est i a tres kilòmetres la casa pairal de can Mundet, en el terme municipal de Tossa. Anant al oest, també a uns tres kilòmetres, Cabanyes al mig del terme municipal de Lloret i Vidreres i la carretera de Girona. Cap el nord la ermita de Caulés de Vidreres. Nomes quatre masies i una ermita, rodejades de una immensa extensió de terreny boscós solitari i salvatge.

Cal Barraquer.

A casa pairal de can Mundet vivien els amos de tots els terrenys i de les masies que l’envoltaven. El meu avi Pepet era el masover de cal Barraquer. La masia que avui en dia esta en ruïnes, era suficient gran per allotjar a la família, la quadra del matxo, la cotxera per el carro i diferents estàncies per guardar els animals. Eren l’avi, la mare, i les tres ties, germanes del avi que hi vivien. L’avia havia mort de part al néixer la mare. La mare tenia deu anys.

L’avi Pepet era carboner i per la tardor i l’hivern feien el carboneig, tallaven llenya d’alzina i suro, formaven una pila i la coïen en absència d’aire. Una vegada cuita la fusta, apagaven la pila i arrancaven el carbó i omplien les sàrries. Muntaven cabanyes al costat de les piles des de on vigilaven la cuita. Coneixia perfectament tots els camins i corriols del gran bosc on feinejaven. En el bosc existien indrets remots on mai ningú hi havia estat.

L’avi va néixer a l’Esparra, un indret aïllat de Riudarenes. Es trobava en el cul del mon. Quatre cases rodejades de set kilòmetres quadrats de bosc. A 25 km de cal Barraquer. Per anar-hi amb el carro tardava sis hores.

Els amos de can Mundet tenien dos parents capellans. En aquella època hi havia extremistes dels milicians republicans que afusellaven els religiosos i cremaven esglésies. Es compten mes de 6000 religiosos morts en aquells anys. Les vides dels capellans estaven en perill.

Milicians afusellant una escultura religiosa.

Els amos van demanar a l’avi Pepet que s'carregués de amagar els dos capellans. Qui mana, mana. L’avi es convertia en còmplice i si afusellaven els capellans, també li tocaria a ell.

L’avi va estar dubtant on era el millor lloc per amagar-los, tenia varies opcions, a prop de la seva llar en una cabanya de carboner en el bosc, però si els trobaven podien relacionar-lo, per ser en els seus dominis. Lluny de la seva llar, mes segur però per anar-hi, era me perillós. Va decidir lluny a La Esparra.

L’avi va néixer a can Maspiferrer, una de les quatre masies que hi havia a l’Esparra, quan va començar la guerra, en la casa hi vivia una dona sola, la Maria, el seu company en Piu, fill de la casa es va allistar voluntari a la guerra. En Piu i l’avi eren cosins. L’amistat venia de la infància, els tres es criaren junts. Quan ja tenia l’edat de treballar va deixar la casa familiar i marxar cap a Lloret.

La Maria es cuidava ella sola de la casa, del hort i dels animals. Era una dona guapa i molt forta. En Piu, republicà convençut i ferm als seus ideals, la va deixar per anar la guerra. D’adolescents la maria i l’avi estaven enamorats. Al marxar l’avi es va ajuntar amb el Piu.

La Maria i l’avi van construir un amagatall en el interior de la quadra.

Els dos capellans als posaren a sota del carro, en mig de la palla i al alba va començar el viatge cap a La Esparra. L’avi coneixia perfectament els camins i els que eren mes segurs. Evitar trobar la patrulla dels milicians era primordial, el viatge va ser llarg, s’aturava sovint per observar el camí, en cada cruïlla, escollia el camí mes adient, va passar molta por, van arribar a la tarda. No importava les hores. L’avi sempre deia “Qui compte hores caga rellotges”. En tot el trajecte no es van creuar amb ningú. Era una zona ben solitària.

La Maria els esperava. Els capellans es van instal·lar al amagatall de la quadra del cavall. Si algú s’acostava, el cavall bramava i els capellans podien posar-se en alerta. Tenien que anar-hi expressament, sota denuncia per poder-los trobar, tal era la aïllament del lloc i la dificultat per arribar i, podien passar mesos sense que cap nou visitant entrés en les immediacions de la masia.

El carro.

Cada diumenge tenia que portar menjar, posava un quants sarrions de carbó a sobre del carro, no gaires per si els confiscaven i a sota del carro al mig del farratge del cavall i de la palla, amagava el menjar. Cada setmana durant els tres anys que va durar la guerra, feia el mateix viatge per portar el queviures als capellans, per passar la setmana.

Tot just una vegada, va topar amb el milicians en la cruïlla de Cabanyes i la carretera de Girona. Estava molt espantat. Mentre registraven el carro, li feien un munt de preguntes. Amb la baioneta del fusell punxaven la palla i el farratge, per si havia algú amagat. Ell deia que portava la comanda de carbó a Riudarenes, no van trobar res, els va convidar a vi, pa i formatge que portava en el sarró. El deixaren continuar la marxa. Explicava mes tard que mai va sentir tanta por.

L’avi viudo i la Maria que feia massa temps que no sabia res den Piu, es retrobaren en la relació amorosa que havien deixat penjada en l’adolescència.

La guerra va passar de llarg, sense que la gent notés gaire res de diferent. Només cap al final de la guerra se sentien de lluny els bombardejos de la SAFA de Blanes. Un torpede que va quedar atracat a sobre la platja de Lloret sense explotar. Dues monges enterrades en la mateixa cruïlla on l’avi va topar amb el milicians de la CNT, un avió alemany avariat que volia aterrar en la carretera de Lloret a Blanes, va segar tots els plàtans de la vorera de la carretera i es va estimbar, van enterrar els dos pilots en el cementiri de Lloret i poc mes. Gana no passaren, verdures, ous i caça no faltava. Conills, tudons i algun que altre senglar eren abundants i fàcils de matar per un caçador experimentat com l’avi.

Abans de acabar la guerra, els amos que eren de l'olla, per premiar el esforç que realitzava i per jugar-se la vida de aquella manera, donaren una llista amb les numeracions dels bitllets que serien vàlids després de la guerra. L’avi que era comerciant i tocava bitllets amb el carbó, guardava els que tenia en la llista.

Acabada la guerra, el captiveri dels capellans es va acabar, en Piu va tornar i es va casar amb la Maria. La llista dels bitllets va servir de ben poc. En Pepet va deixar de ser masover de cal Barraquer i va anar a viure al poble, a Lloret. Tenia un petit magatzem on venia el carbó. La mare va entrar a estudiar en el collegi de les monges franceses.

La sort mai va acompanyar al meu avi, els clients de Barcelona es queixaven perquè el carbó arribava engrunat. Com podia ser si ell mateix el carregava en les sàrries i estava en perfectes condicions. Un dia va rebre la visita de la guàrdia civil. Havien confiscat la ultima comanda per portar contraban. Era motiu suficient de presó. Es va poder demostrar que el transportista, buidava les sàrries de carbó, posava el contraban i el tapava amb el carbó. Ara entenia perquè el carbó arribava engrunat. Ho va passar molt malament amb tot els afer del contraban. La mala sort el va perseguir tota la vida. Va morir jove, la artrosis el va consumir amb gran patiment, primer les extremitats i va acabar en els òrgans interns del pobre Pepet.

La titular i la suplent.

En Xarli tenia 40 anys, vivia a Barcelona, tenia negocis de compra venda, estava feliçment casat i tenia dos fills. Per negocis anava cada mes a Bilbao. Passava dos o tres nits en una petita pensió. De dies treballava i de nit sortia per els bars de Bilbao on deia que hi havia molta marxa

A un bar de Bilbao va conèixer a la Manuela, era guapa, jove, alegre, de nacionalitat romanesa. La primera nit ja van pujar a la habitació de la pensió. Va ser una nit memorable per en Xarli, va fer-li amor una vegada i un altre. Era completament diferent com ho feia amb la seva dona. La Manuela i en Xarli es van fer amics.

La relació va continuar i en Xarli anava mes sovint a Bilbao, no pas per treball, si no per veure a la Manuela. En Xarli estava enfigat, obsessionat. Nomes pensava en fer-li l’amor. Deia que potser ella li posava una droga, que era tan fort les ganes de sexe, tant intens i apassionat, que no era normal.

La Manuela no tenia feina, mai li va demanar diners, però si regals. El Xarli li comprava sabates, vestits i també joies. L’invitava en els millors restaurants. Es gastava forces diners per ella.

La dona den Xarli, va notar que el compte bancari baixava. La excusa que va donar en Xarli, va ser que els negocis no havien anat prou be. La seva dona no va quedar del tot convençuda.

A les pròximes trobades dels amants, va continuar aquell sexe tant apassionat. Però els regals ja no eren tan generosos. Volia estalviar per no intrigar mes la seva dona. La Manuela ja no mostrava el mateix interès cap en Xarli. Volia mes regals. Va deixar de anar a les cites, no agafava el telèfon. En Xarli es tornava boix, com si tingues el mono d’abstinència.

A una de les ultimes cites la Manuela va dir-li que trencava amb ell, que hi havia un altre home.

La Manuela va presentar-li la seva amiga Alexandra. Molt guapa alta, rosa i mes jove. En Xarli que estava desolat, es va poder consolar amb la Alexandra.

La relació amb Alexandra va durar poc, no era el mateix com amb la Manuela, no sentia aquelles ganes, aquella passió desmesurada, era com mes mecànic, mes fred, faltava quelcom i a mes a mes la Alexandra cobrava. Era prostituta.

En Xarli anomenava a la Manuela, la titular i a la Alexandra la suplent.

L’avi pescador.

L’any 1939 a Lloret de Mar, quan estava a punt d’acabar la guerra civil, va passar la següent història.

El dos de febrer de 1939 van entrar les tropes franquistes al poble i els pobres republicans van haver de marxar cap a l’exili. Entraren per la carretera de Blanes, primer els falangistes, després els soldats amb un munt de camions i armament. Donaven xocolata als nens apilonats a les voreres mirant entusiasmats la columna militar. Mai s’havia vist tanta gent, en un poble tant petit com era Lloret. Lloret ni sortia als mapes, de Blanes es passava a Tossa, Lloret no existia.

Al barri de Venècia, al carrer Sènia del Barral, vivia el meu avi, l’avia, el meu pare i les dues ties. El pare tenia setze anys i les ties nou i vuit. L’avi i el pare eren pescadors i l’àvia venia el peix per les cases. El barri era el barri dels pescadors. Era un barri petit i la majoria del veïns eren pescadors i pocs, terrassans.

La casa era com moltes altres del barri, de cinc metres de façana, planta baixa i un pis. L’entrada era gran amb la comuna al costat del carrer, seguia el menjador on hi havia l’escala i una porta que donava al cuina. La cuina era petita i donava accés a la xida, un pati petit i humit, amb el pou. A la planta de dalt una habitació que donava al carrer i una altra molt gran, amb unes arcades que dividien la sala en dues i que donaven a darrera.

L’avi tenia una teranyina, una barca gran amb el seu bussi petit, per la pesca d’encerclament. El bussi portava el patró i les llums de petroli, mentre que a la barca hi anaven els pescadors i les xarxes. La pesca era de nit i es pescaven sardines, anxoves, verats, com els mes importants, també bogues i sorells.

A la barca hi anaven deu homes, necessaris per fer les feines, com llevar la xarxa, no existien maquines elevadores com les d’ara, tot es feia a mà. Per varar la barca a la platja s’utilitzava la maquini lla, la força dels homes era imprescindible per empalar i equilibrar la barca mentre el cabrestant anava pujant la barca a sobre la sorra.

La tripulació estava formada per L’avi, el pare, en Deri, el Omo gran, el Omo petit, el Tut, en Poldo, en Pito i dos mes que no recordo.

Si feia bon temps, sortien a pescar al vespre i tornaven amb el Sol. La manera de pagament dels pescadors era per parts dels ingressos de la pesca diària. El prupietari tenia quatre parts, per la barca, per la xarxa, pel motor i com a patró. Els pescadors tenien cada un una part. Cada tarda es trobaven els deu pescadors a casa d’avi, a la taula del menjador on no hi faltava mai el porró de vi i quelcom per menjar, s’asseien al voltant de la taula i en Deri que era el que més sabia de números i de lletres, feia catorze parts de les pessetes de sobre la taula i repartia les parts.

La guerra a Lloret va passar de llarg, només es podien sentir de lluny els bombardejos a la SAFA de Blanes, un torpede que va quedar varat a la platja sense explotar, un avió alemany avariat que volia aterrar a la carretera de Blanes, va segar un quants arbres de la vorera i es va estimbar, els dos pilots els van enterrar al cementiri de Lloret, amb les ales i l’hèlice del avió al costat de la lapida. Només el poble va saber de la guerra, quant van entrar els feixistes.

Uns senyors del barri, que eren de Barcelona, durant la guerra vivien Lloret. En arribar els soldats i que la guerra ja estava a punt d’acabar, van decidir tancar la casa i tornar a Barcelona. Tenien una minyona, la Maria, de divuit anys i molt guapa, era castellana. No volien portar-la a Barcelona. No tenia família i es quedava al carrer. Només tenia una amiga, la Mila, minyona del Dr. Tarrades també de Barcelona. La senyora de la casa va demanar a l’avia que l’acollís. La Maria es va instal·lar a casa dels avis, les ties dormien en la mateixa l’habitació dels avis i la Maria i el pare a la sala gran on hi havia unes arcades que separaven els dos espais. La Maria ajudava en els tasques de la casa i de vigilar les dues nenes.

La Maria, cada dia acompanyava les nenes a col·legi i passaven per la sènia del Barral, una gran masia rodejada de terrenys de cultiu. Pel camí, que passava per mig de la finca, hi havia maduixes. La Maria i les nenes no podien deixar d’agafar aquelles llaminadures. El “Sinembargo”, era un home mal carat, cridaner i malhumorat, que cuidava la masia. Li deien axis perquè quan parlava sempre repetia “sin embargo”, tot i que era català. Sovint el “Sinembargo”, havia de córrer darrera de les nenes i la Maria, per haver agafat maduixes. Fer córrer al “Sinembargo” era el joc preferit per les tres. La Maria era molt guapa i alegre, era una donassa, pro a la vegada juganera com una criatura. Les nenes i també el pare estaven encantats amb la Maria.

Quan van arribar els feixistes per conquerir el poble, van posar el rètol de les fletxes de la falange a l’entrada del poble i deixaren una dotació de soldats italians per garantir la seguretat. La columna militar va prosseguir cap al nord perseguint els poc republicans que quedaven.

Els soldats italians de seguida es van adonar de la bellesa de la Maria i de la seva amiga la Mila. Començaren a sortir amb elles, passejaven per els carrers, les dues dones rodejades d’un munt de soldats. Venien a casa l’avi a visitar la Maria. S’asseien a la taula del menjador a esperar que la Maria acabés la feina, per poder sortir una estona amb ella. L’avi parlava amb els soldats mentre el porró rodava de mà en mà. Eren molt riallers i simpàtics. El sergent Renato sortia amb la Maria i el caporal Marcello amb la Mila.

El motor de la barca fallava sovint, nomes hi havia un mecànic al poble i tardava en arreglar-lo. Era bon mecànic però no li agradava gaire treballar. Més d’una vegada s’havien de quedar a terra per culpa del motor i del mecànic. Els soldats anaven a ca l’avi cada vegada més sovint, de vegades portaven menjar per tots i el cuinaven en la cuina de l’àvia. Va sorgir una bona amistat. Entre trago i trago de vi, va sortir el tema del motor de la barca avariat, el sergent Renato va dir que no es preocupés, que li portarien un motor.

Al cap de pocs dies el Renato i cinc soldats més van arribar amb un camió i va descarregar el motor a l’entrada de la casa. Era un motor d’avió, tan gros com un sofà de quatre places.

El motor era l’atracció del barri, tothom anava a veure’l, encara que el tenien sempre tapat per por de que les autoritats el confisquessin. La barca volarà amb un motor tan gros i lleuger, deien els visitants. Que si tants de pistons, que si les bieles, que el cigonyal, els que entenien en motors estaven entusiasmats. Era un motor fantàstic, mai vist al poble. L’avi ja pensava en canviar de barca, per una de mes grossa i també de tenir-la al port de Blanes. Amb aquell motor seria ric. Però l’enveja va aparèixer. Algú va denunciar el motor a les autoritats.

Un dia es van presentar a ca l’avi, l’alcalde, escortat per dos guàrdies civils i el representant de la Falange. L’alcalde amb molt bones paraules va dir que tenien que confiscar el motor, que el exercit de Franco el reclamava, encara que el motor fos italià. El sergent Renato va explicar a l’alcalde que el motor era d’un avió italià caigut, que ell mateix l’havia recuperat de la ferralla i que l’havia regalat a l’avi. Res va servir, s’emportaren el motor d’avió i a canvi li van deixar un motor vell de barca, semblant al que ja tenia.

Al cap de poc temps els soldats italians van marxar, la Maria també. No se sap res més de la guapa Maria, si se’n va anar amb el Renato a Itàlia o sola a Barcelona, de cop i volta va desaparèixer. Tampoc se sap res més dels italians.

A Lloret tot va continuar igual, la pesca, que si aquell ha agafat cent caixes d’anxova, que si l’altre tantes caixes de sardina, que si un té mes sort que l’altre, que si la barca és millor, que aquell pesca més que jo, que es el patró que no sap pescar..., el de sempre.

La manifestació.

L’any 1971, va ser un any de moltes vagues, manifestacions i revoltes contra el regim de Franco. El consell de guerra de Burgos contra militants de ETA, la vaga de la Seat i el descontent general contra la dictadura, va fer que els estudiants molt sovint es manifestessin per els carres de Barcelona. Les assemblees d’estudiants decidien quan i on es fèria la manifestació.

Els estudiants universitats van perdre moltes hores de classe per les vagues convocades pels mateixos estudiants o pels decrets llei del regim franquista. El regim per evitar més desordres tancava les facultats. Posaven el rètol a la porta principal de: “cerrado hasta nuevo aviso”.

En Marc era estudiant de enginyeria, era difícil estudiar en aquelles condicions de massificació en les aules, havia mes de cent alumnes per classe i molts a peu dret per falta de seients i de les interrupcions continues per assemblees i vagues. En els exàmens entrava tot el temari, tan si estava explicat a classe com si no. Era difícil aprovar. Com molts d’altres, suspenia o no es presentava als exàmens.

Mai es posava en política però si anava a les assemblees, més que res per curiositat. Era divertit veure als líders com exposaven els problemes amb aquella energia convincent, per engrescar als assistents i les posteriors votacions. Votacions a mà alçada i quasi sempre per unanimitat.

L’assemblea va decidir fer una mani en la zona de Casacuberta, per sota del Camp Nou, a prop de l’entrada del metro. En Marc i molts de companys de classe van assistir a la manifestació. Recorda que era una mani completament pacifica, que anava caminant per el carrer, era un carrer estret, parlant amistosament amb els companys, només en la part de davant del grup se sentien crits, de amnistia, llibertat i consignes semblants.

De cop i volta, la policia, els grisos uns a cavall i altres corrent, tots amb porres, donant cops a tothom. Sabien el lloc de la concentració i ens estaven esperant. Tocava corre, el mes ràpid possible, però en Marc i altres van decidir amagar-se a dins de un taller mecànic. Va ser la pitjor decisió, ja ho deien en les assembles, no entrar en cap edifici, sempre al carrer i córrer. Allà a dins del taller hi havia dos socials vigilant, els socials eren el inspectors de la: “Brigada político social”, la policia secreta, repressiva. Els socials van entregar els estudiants amagats, als grisos d’uniforme. Patacades a les cames, als ronyons, a la espatlla a tot arreu. Desfruitaven picant als pobres estudiants indefensos. “Al de los pelos, pegalo fuete, a este hijo de p...”. Un del grisos cridava. En Marc quasi no podia caminar per arribar fins el furgó de la policia.

En la comissaria de Via Laietana van descarregar els furgons plens d’estudiant. Escorcollats i sense cap pertinència personal, només deixaven portar diners, van entrar als calabossos dels soterranis de la comissaria. Hi havia una dotzena de cel·les, de petites i de mes grans. Estava completament ple de gent, la majoria estudiants i algun treballador vaguista. En la cel·la den Marc, sense cap tipus de mobiliari, estaven apilonats mes de quinze homes, més del triple de la seva capacitat. Es dormia a terra sense mantes i un al costat del altre. Estava amb dos companys de classe. El Marc podia veure les altres cel·les amb la gent agafada als barrots. En una de cel·les de davant, hi havia un company de l’escola, líder polític, era del PSUC, deien que era la tercera vegada que l’agafaven i que aniria directament a la presó Modelo.

La llei repressiva de aquella època, marcava que en la comissaria com a màxim es podia retenir al acusat, totalment incomunicat, setanta dues hores. Després el acusat ,sense passar per el jutjat, sortia en llibertat o entrava a la presó Modelo.

Per anar al wàter es tenia que cridar ben fort: “LIMPIA”. El Limpia era el que tenia les claus de les cel·les. De uns cinquanta anys, homosexual i molt efeminat, era també un pres, però estava fora de les cel·les i es cuidava de netejar, obrir als presos per anar al wàter i per anar a comprar tabac i entrepans. Era al manera de fer dels Nazis en els camps de concentració: convertir presos en carcellers. El Limpia, per la llei de “vagos i maleantes”, per la seva orientació sexual l’havien pres moltes vegades, en la comissaria es trobava com a casa. Era molt servicial, fins i tot massa, se’l cridava i al moment venia. Anava i venia amb els encàrrecs que li feien els estudiants. Li agradaven el nois joves, tant que sovint al passar per davant de la cel·la deia: “quereis que os haga una paja?”. Els estudiants reien i ell marxava decebut a preguntar a la cel.la del costat.

L’olor a zotal era insuportable, era un producte molt fort que utilitzaven per netejar i desinfectar, era un olor penetrant, vomitiu, que va tardar molt a eliminar-se del tot en la memòria del Marc. El menjar era fastigós, era un potatge de llenties o fesols servits en uns bols de acer inoxidable. el Marc va menjar molt poc els dies que va esta empresonat. Si que va fumar molt, el Limpia li comprava Celtas sense filtre, perquè disposava de pocs diners i era el tabac més barat. En les cel·les i corredors hi havia una mena de núvol de fum, de la quantitat de fumadors que hi havia. Era tot com molt fosc, espès, no se sabia si era de dia o de nit. De quant en quant se sentien gemecs d’algú a qui havien apallissat.

Comissaria de la via Laietana, la casa de tortures del franquisme.

En la cel.la hi havia molts d’estudiants però també treballadors de la Seat i altra gent que no se sabia perquè estaven allà. Els presos amb mes experiència explicaven als estudiants que hi podia haver “Topos”, per sostreure informació i que no parlessin amb gent desconeguda.

Sovint es presentava una parella de grisos i s’emportava algú per interrogar-lo. Al cap de unes hores, el tornaven ben masegat, torturaven als estudiants a patacades, en les parts del cos on deixaven menys marques. En Marc recorda al líder de la cel·la de davant, quan el van tornar a la seva cella, que dos grisos l’arrastraven per terra, plorant i cridant de dolor.

Els pares del Marc coneixien al comissari Maeso, que va intercedir per que podessin visitar al seu fill. Les visites i les trucades telefòniques estaven prohibides. El comissari va dir que ell no podia ajudar amb res mes. La visita en aquelles circumstancies va se deplorable. Marc portava tres dies sense rentar-se, ni menjar, ni dormir, estava molt cansat i dèbil. La seva mare es va posar a plorar.

Van anar a buscar-lo, estava molt neguitós amb molta por. Primer les fotos i les impremtes, com a qualsevol delinqüent. Ja estava fitxat. No l’interrogaren, només li van prendre declaració del fets. En un despatx petit on hi havia un que escrivia en una maquina sorollosa i un altre que preguntava, les primeres paraules de benvinguda: “Estos hijos de pu... huelen a ratas. Que mentiras vas a declarar...”. A peu dret, va declarar que no anava a la manifestació i que es dirigia al metro, i quan al va sorprendre la gent corrent, es va refugiar al taller.

Al tercer dia va sortir de la comissaria de via Laietana amb llibertat condicional, pendent de judici del tribunal militar de Madrid. Cada mes es tenia que presentar als jutjats, al tribunal de primera instancia numero 13 del passeig Sant Joan. A principis de cada mes anava al jutjat i esperava llargues hores, nomes per fer firmar el acte de presencia.

El sindicat d’estudiants va buscar un advocat jove i sense experiència, per tots els detinguts de la escola. Els costos, una petita part la pagava els sindicat i la resta els propis acusats. Recorda que va costar-li deu mil pessetes. Que era una suma important en aquells anys.

Tot just una any després de la detenció, va arribar el dia del judici a Madrid, uns quant acusats del mateix curs, agafaren el tren nocturn Costa Brava, que tardava dotze hores per fer el trajecte Barcelona – Madrid, en cada cabina hi havia sis lliteres. A les vuit del mati, arribaren a Madrid.

Una sala a dos nivells, una dotzena de acusats a la part baixa i varis jutges militars que presidien en la part alta. Els jutges escoltaven la declaració de cada un dels acusats. Només un testimoni, el director de l’escola, el Sr. Ferrater, que voluntàriament es va desplaçar a Madrid per donar suport els seus alumnes.

Després de declarar tots els acusats, va declarar el Sr. Ferrater, que va dir que cap dels acusats estava vinculat en política. El pes del seu càrrec i gracies a la seva declaració, va inclinar la balança cap la absolució de tots els acusats, de tots els càrrecs.

Tot això, tot aquest patiment, només per manifestar-se pacíficament en la dictadura franquista i va tenir molta sort, perquè podia haver sigut pitjor.

La tieta.

La meva tia, la Tina, em va cuidar quan era un nen, allà, al barri de Venecia, a la sènia del barral. Aquell barri de pescadors de tres carrés, resguardats sota la penya.

Gràcies per haver-me donat una infantesa tan feliç.

Les vagades que tenies que pujar la penya a buscar-me, i jo m’amagava darrera dels matolls de fonoll, perquè no em trobessis.

I com de bé nadaves, com un peix. Fins i tot un fotògraf professional et va fer una foto.. Nedàvem junts fins les boies mes llunyanes. Els Danones, ¿ho recordes?.

I la botiga de subvenirs que tenies davant de mar, plena de sombrilles i de aftersun. Amb aquella amabilitat exquisida que tractaves els turistes. El mateixos turistes que tornaven any rere any. Gracies a gent com tu.

I quan l’avi venia a casa empipat perquè els dofins havien foradat la tranyina, a remen dar la xarxa tocava, a l’ombra de la barca tu i la Lola, teniu que reparar les destrosses fetes per els dofins.

I quan l’avi arribava a casa satisfet, i deia: avui 90 caixes d’anxoves, que contenta et posaves.

I el tenis, aquell centre d’esports que teníeu tu i la Lola, que n’era de bonic.

Avui, ens mires des d’alt de la penya, del mirador rodejat de pins, de aquella penya, que avui ja no existeix, la teva penya.

Des de allà dalt, gaudeixes de la vista, del mar infinit davant teu, i a sota, els taulats i els carrers del teu barri.

Ens mires i amb la mà ens dius adeu.

I ara ets jove i contínues amb la mà alçada fen adeu.

I ets una nena petita, una nena preciosa, amb els cabells rosos i els ulls com el mar, i fas adeu, adeu.

Adeu Tina.

Gràcies per tot el que has fet per nosaltres, gràcies

La lluna.

Sortíem de port, era de nit, l’Albert anava davant, jo el seguia, palejant cap les llums verda i vermella de la bocana del port. La il·luminació tènue del port i les aigües completament calmades, feia que la navegació fos completament plàcida.

Fora port el mar estava mogut, vent de garbí, els dos caiacs, superaven sense problemes les petites onades. Era completament fosc, el cel estava tapat, veiem les roques negres, com ombres fantasmagòriques a estribord, el mar, negre, nomes il·luminat per les llums frontals que portàvem.

Sentim soroll de una onada que s’aproxima, però no veiem res. L’Albert crida: - Posa proa a l’onada. Passem les dues ones, saltant sobre elles.

Anem cap a garbí, per tenir l’ajuda del vent a la tornada. Intuïm que estem a cala Gran, però la visibilitat es nul·la. L’Albert veu un peix gran a la seva proa, mira, mira, diu, però jo no veig res. Només plàstics al aigua, que passen ràpidament i es perden per la popa.

Dues llums en el camí de ronda, ens fan senyals, pensem un moment, que poden necessitar ajuda, restem l’aguait, esperem, deixen de fer més senyals i continuem palejant.

Les aigües d’en Cols, sa Tortuga, ja queden darrera. A cala Trons, dues llums a la platja, son pescadors de canya. Anem mar endins, per evitar que ens tirin els ploms i els hams al cap.

El tràngol anava minvant, L’Albert diu: està entrant l’oratge i deixarà el mar en calma. Veien un núvol il·luminat sobre Lloret, arribem als Frares i passem el castell d’en Plaja. La foscor i la soledat del mar, queda pertorbat per la civilització de la ciutat.

Volem amorrar a sa Caleta, ens apropem per fer la maniobra, hi ha força ressaga i declinem de fer-ho. Quedem a pocs metres de la platja. Dues dones es banyen amb el gos. Narcís, Narcís, criden, dirigint-se a nosaltres. A pocs metres de distancia era impossible distingir les cares i clarament s’havien equivocat de persona, pensant que érem en Narcís.

Prenem el viatge de tornada, tornem a la foscor del mar i el silenci, de s’opta, sentim crits, però no sabem l’origen. Els crits s’intensifiquen, ja distingim el que diuen: -No perdem el ritme, un, dos, un, dos, quaranta segons, va, més, més... El llagut de Santa Cristina que estava entrenant. Passaren a prop de nosaltres, per bavor, molt ràpids, sentíem el soroll dels rems al impactar amb aigua. Bogaven fort, per guanyar. Esquivem les onades del llagut i continuem cap a port.

La foscor continua, a l’horitzó llums dels pescadors de calamar. Palegem ràpidament. Volem arribar a port.

S’estan obrin clarianes i el mar s’està encalmant. Podem veure les estrelles, des de mar el firmament es mes intens. - Mira allà, es Júpiter, i Saturn on es ?, pregunto a l’Albert. La resposta va ser: - Mira a proa. Vaig quedar bocabadat, a llevant, una pilota rogent emergia de l’horitzó. Era completament rodona i del color de la sang, no era el sol, era la lluna d’agost.

Vam deixar de palejar i estàvem quiets mirant l’espectacle. S’anava enfilant cap el cel i canviava de color, era rosada i el resplendor de la lluna il·luminava tot el mar. I després era blanca i estava mes amunt i semblava que encenien les llums d’un camp de futbol. Podia veure la cara de l’Albert i les roques i cala Gran.

Allà a mig del mar, restarem força temps immòbils, gaudint del espectacle, estàvem entusiasmats, L’Albert va començar a cantar una havanera, el capità, que deia axis:

Què senzill ser capità

sota estrelles i a coberta,

tot singlant per mar oberta,

i amb la lluna de costat.

I amb la lluna de costat. Es va fer tard i teníem gana, a plegar veles i cap a port. Era mitja nit i amb la mar il·luminada, l’Albert continuava cantant:

Quan la mar dorm encalmada..

quan l’estuc fa migdiada..

JO TAMBÉ SÓC CAPITA!!

Divisarem la bocana del port i palejant fort, entrarem a port amb calma blanca i cel serer.

-Soparem julioles i serrans, que han sobrat del migdia, deia L’Albert.

El gat.

Era el febrer del 1939, de l’hivern més fred i trist de la història de Lloret. El dos de Febrer, arribaren les tropes de Franco i la guerra estava a punt de acabar. Les tropes van passar de llarg, però un destacament de soldats italians van restar al poble, per mantenir l’ordre.

Al barri de Venècia, un barri de pescadors, hi vivien en Salvador i l’Annita amb els tres fills adolescents, en Josep, la Lola i la Tina. Tenien una tranyina i peix no faltava, mai la família va passar gana, però eren temps de molta gana. Molta gent pidolava un peix o quelcom per posar-se a la boca.

La Tina la més petita, tenia nou anys, i el que més estimava era el seu gat, el Milo. Era un gat molt gran i ben alimentat, sabia buscar-se la vida. Era l’amo del barri, coneixia totes les cuines dels veïns i saltant de teulat en teulat entrava on volia, i robava tot el que podia.

Però el Milo, quan era un cadell, va tenir un ensurt que per poc li va costar la vida. Va caure del taulat i va quedar atrapat al pati veí, a cal Carboner. La casa estava tancada. La Maria, sorda com una tapia, estava amb el seu fill i nets a Barcelona, el seu fill era futbolista de l’Espanyol i començaven els entrenaments, després de la pausa per la guerra. Ningú tenia la clau, per poder alliberar al pobre Milo, que miolava a totes hores.

El gat ja portava més de dues setmanes tancat, sense menjar ni beure. La Tina plorava. La Ramona, infermera del hospital, es va oferir per anar a Barcelona a buscar la clau. No existien els telèfons. Va anar a peu fins l’estació de tren de Blanes i va agafar el tren fins l’estació de França. Després d’una altre caminada fins a la part alta de la ciutat, va aconseguir la clau.

Tothom pensava que el gat estaria mort, però no, va sortir corrent cap a la font. El nom de Milo era diminutiu de Milagros. Mila, femení, no podia ser i es va quedar Milo. La Tina va poder recuperar el seu estimat gat. Ja diuen que els gats tenen set vides. Era un gat entremaliat i va tornar a desaparèixer, tothom el buscava, per consolar a la pobre Tina. Al cap d’uns dies el van trobar, a la penya, va entrar a un cau o un forat i no podia sortir, miolava sense parar. En Francisco, germà den Salvador, amb un xapo, va fer la boca del forat més gran, i amb molta cura, va arribar on es trobava el gat espantat.

El gat es va fer gran i més llest que la gana. A primera hora la veïna, la Llampada, bullia la llet i la deixava sobre el pedrís de la cuina a refredar. Era l’hora del Milo, passava del teulat a la eixida i cap a la cuina de la Llampada, es bevia la llet. La Llampada escridassava a l’Annita, amenaçant de matar el gat. L’Annita sempre deia que el seu gat no era, que el seu gat no robava.

Els soldats Italians visitaven sovint la casa, en Salvador era molt bon amfitrió, i sempre hi havia a la taula, el porró de vi i anxoves salades o escabetx de peix. Però els soldats venien per la Maria, la minyona, andalusa, alegre i guapíssima. La Tina quan arribaven els soldats, amagava el gat. Els soldats volien canviar el gat per galetes i xocolata, per matar-lo i menjar-se’l.

A la casa de davant hi vivien la Tecleta i el Silvestre. Tenien dues vaques, gallines i gàbies de conills. I molta brutícia, però eren molt bona gent. Un munt de rates, era una diversió per la Tina i la Lola, contar-les, des de la habitació de la planta de dalt, miraven l’habitació de davant mentre dormien els veïns. Les rates passaven per sobre de la parella.

El gat es va presentar a la cuina de l’Annita amb un conill a la boca. Era de la Tecleta. -I ara que fem?, deia la Tina. -Si tornem el conill, ens matarà el gat, contestava l’Annita.

La família va conèixer la solució al problema, a l’hora de dinar: arròs amb conill.

La Mar.

Era la berbena de Sant Joan, feia calor, calma blanca i lluna plena, a la vesprada vaig aprofitar el bon temps, per sortir amb el caiac.

El sol encara escalfava força, la diada era com poques, sense vent, la mar no es movia. Cap a llevant vaig passar els Bullents, sa Morisca i abans d’arribar a Porto Pi hi ha un indret isolat anomenat la catedral. Cap allà anava palejant, vaig entrar per un freu estret entre roques altes, a dins una petita badia rodejada per roques altes, tancada als quatre vents. A l’entrar dona la sensació de trobar-se en l’absis d’una catedral gòtica. Les parets rocoses que arrelen en el mar, acaben en una bovada de cel blau. El mar al entrar i sortir per l’únic accés, crea una musica que sona igual que el millor orgue.

Aquell dia al entrar a la catedral, la sensació que vaig sentir, va ser diferent de les altres vegades. Vaig notar un sobresalt, el cor es va accelerà, sentia unes pessigolles en el ventre. Quelcom diferent passava. Hi havia una petita platja, cosa completament nova en la catedral. Era molt rar. La sorra neta i plana, invitava a varar el caiac i descansar.

El lloc era únic, la llum zenital, il·luminava el llibre que tenia obert. Només sentia el so de la mar al xocar amb les roques, com si una orquestra toqués una suau melodia.

De s’opta, de la part mes profund de la petita badia, va emergir una dona, les mirades es van creuar. D’on havia sortit?. Va apropar-se nedant fins la petita platja. Mai havia vist una dona tan bonica. Cabells negres molt llargs i els ulls blaus, pell bronzejada, un cos perfecte i nu. Vaig quedar enamorat de tanta bellesa.

Allà en la petita platja, parlàvem, ella volia saber coses de la meva vida, refusava parlar d’ella mateixa. No vaig insistir. Es deia Mar. La conversa era fluida, ella parlava dolçament i sabia escoltar. Es notava que hi havia molt bona química entre nosaltres.

Es feia fosc i era l’hora de tornar. Li vaig preguntar si volia venir amb mi. Va dir que si, però abans tenia que fer-li una promesa molt importat: que mai en cap circumstancia, li recordaria el seu origen marí. Vaig fer la promesa.

Els dos a bord del caic, sortirem de la catedral i posarem rumb cap a port. Sentia al seu costat, una felicitat, una pau, com mai abans havia sentit.

Es va quedar a viure amb mi. Era molt fàcil la convivència, ella era molt intel·ligent i sabia en cada moment el que fer i el que dir. La felicitat era absoluta. Tot era perfecte. Vivíem enamorats en una lluna de mel permanent.

Cada any per la berbena de sant Joan, celebràvem el aniversari de la nostre unió i tornàvem allà a la catedral marina. La platja havia desaparegut, realment només va existir la vesprada màgica, en que vaig conèixer la meva estimada Mar.

El negoci millorava, gracies a l’ajuda de la Mar. Sabia dirigir, molt millor que jo, totes les vessants de la feina. La seva intuïció era increïble, i jo seguia les seves decisions, sempre perfectes.

Però un mal moment va capgirar completament les nostres vides.

Aquella fatídica nit, sortia de la feina, preocupat, quelcom no havia anat prou bé. Era una tonteria, però jo estava capficat. En el sopar, vaig explicar-li el problema, ella tenia un punt de vista diferent del meu. Jo escoltava i bevia una copa de vi i un altre. Vaig beure massa. El diàleg es va convertir en discussió. Les solució que donava ella era oposada a la meva. I va passar el que mai tenia que passar. Jo burro de mi juntament amb el vi, vam pronunciar la pitjor frase, que mai he dit, vaig dir-li:

-No tens raó, no tens experiència. On has après això?. Tu que procedeixes de la mar.

Ella em va mirar, amb l’expressió mes trista que mai havia mostrat, va girar cua cap a la habitació i va desaparèixer de la meva vida. Mai més vaig saber d’ella.

Vaig plorar dia si, i dia també. Donava les culpes al vi, però no, la culpa va seva meva i només meva, per burro, per no pensar. Vaig perdre l’amor de la meva vida.

Cada dia agafava el caiac per anar a la catedral, a buscar-la, i cridava tan fort com podia:

Mar, torna, si us plau torna, perdonem, va ser el vi, no puc viure sense tu, i plorava llargament. Estava completament destrossat. Mirava tots els recons, les roques, al fons del mar, els forats entre les roques, però cap senyal de la estimada Mar.

Vaig deixar de beure vi i també de ser feliç.

El col·legi.

Un dinar de trobada d’exalumnes del col·legi, només d’homes i ara tots ja jubilats, no va ser un dinar ensopit, com d’altres, sinó tot el contrari.

Son dinars abundants on es beu força. A la taula es parla normalment de futbol, de dones, sexe, del col·legi i últimament de salut, però mai de política ni de religió. Son temes tabús perquè sempre hi ha algú que opina diferent i es vol evitar la discussió.

En aquella trobada només érem quatre, dos havien donat excuses per no assistir. Era una reunió molt familiar, eren els meus millors amics durant els sis anys que vaig està en el col·legi. Hi havia suficient confiança entre nosaltres per confessar-nos histories que mai anteriorment havíem dit. En Joan, l’Albert, en Santi i jo, estàvem entaulats en la terrassa del restaurat.

Vaig proposar que cada un tenia que explicar una anècdota del col·legi. Tothom va estar d’acord.

Però abans de les quatre histories, explicaré com era el col·legi:

Era un edifici molt gran en forma de u, amb una torre central coronada amb un rellotge. Estava rodejat per camps de futbol i jardins. Tot el recinte estava tancat per una reixa de ferro, molt alta, com si fos una presó. Només una gran portalada centrada al mig de dues mes petites, que donaven accés al carrer. La zona estava força isolada, casetes petites amb jardins, menys al nord que era la muntanya, bosc sense urbanitzar. L’edifici era imponent amb un munt de capellans amb sotana que anaven amunt i avall, uns amb els rosari resant, altres controlant els grups de nens sempre en fila i en silenci que es dirigien cap a classe. Era un col·legi de capellans, només masculí. Nosaltres érem interns, menjàvem i dormien en el mateix col·legi, però també hi havia els mitjos, que dormien a les seves cases . No hi havia cap dona en tot el recinte. Feia fred, no hi havia calefacció.

Les jornades escolars eren llarguíssimes, més de dotze hores, per no dir les vint i quatre hores, ja que no ens movíem d’allà dins. Els dissabtes les classes acabaven al migdia, i teníem tota la tarda per jugar. Sempre en fila i en silenci, per anar a l’aula d’estudi o a classe o al menjador. El xiulet del capella donava ordres constantment. Només el poc temps d’esbarjo, l’hora del pati, que normalment jugàvem a futbol. Els diumenges a part de la missa teníem cine.

Els dormitoris eren individuals o de dos, eren petites habitacions sense intimitat, les portes eren de llibret i el mossèn podia des de fora mirar el que fèiem dins. Només el llit, un armari i la finestra, res més. Per mirar per la finestra, teníem que pujar sobre l’armari. La finestra es podia obrir només uns centímetres, no fos que ens tiréssim al buit. Per la nit, el capellà tancava una per una totes les habitacions, quedàvem incomunicats fins l’en demà.

La època que vam estar interns, va ser de 1962 a 1968, dels deu, als disset anys. Temps de la rància dictadura franquista, catòlica i apostòlica, en que tot estava prohibit. Capellans amb sotana i coronil·la i misses en llatí. Era obligatori en tots els sis cursos de batxillerat, l’assignatura de: “Formación del éspiritu nacional”, que l’impartia el falangista de torn. Tot l’ensenyament era en castellà. Només podíem parlar català a l’hora del pati. La gimnàstica dels primers cursos, consistia en formació militar. Un militar retirat ens feia marcar el pas, recordo les seves ordres:

“un, dos, un, dos... media vuelta, ar, presenten armas, ar...”, i axis una hora sense parar.

El uniforme era una bata de ralles fines blaves i blanques amb un cinturó de cuiro marró. Camisa blanca i corbata. Els cambres, que servien en el menjador anaven de blanc i per les festes senyalades portaven guants blancs i ens donaven xocolata desfeta. Era un col·legi molt elitista i car.

Els interns només podíem anar a casa el primer cap de setmana de cada mes i era des del dissabte a la tarda, fins les vuit del diumenge a la tarda. El mètode d’ensenyament es basava en la disciplina, el silenci i la religió.

No tot era dolent, els partits de futbol, les partides de ping-pong o de futbolí, els jocs amb els amics i les lliçons d’alguns professors, compensaven l’estada a l’internat. També el cine dels diumenges per la tarda.

Després de beure un bon got de vi, vaig començar la meva historia:

Va començar el primer curs de batxillerat, tenia deu anys, per primera vegada em quedava sol, lluny de la meva família. L’enyorança que sentia era tan gran que passava hores plorant en silenci.

Els primers dies van ser molt durs, tot era molt diferent, em sentia engabiat, lligat on hi havia un dictador que amb un xiulet donava ordres contínuament. El dictador era el pare Fresnos, que portava ulleres de vidres foscos, malcarat i molt mala llet. Només li faltava el bigot retallat, per ser el perfecte arquetip masculí de l’època. May mostrava els seus ulls a ningú.

- Recordeu el Fresnos?.

- Si. Era molt violent, per poc mata a l’andorrà a puntades de peu, contestà l’Albert.

El segon dia d’estada en el collegi, per esmorzar hi havia embotit de senglar, una peça de embotit gran, farcit de diferents carns i colors. No m’agradava, em produïa arcades. El pare Fresnos m’obligava a menjar el. Em vaig fer un entrepà amb l’embotit i me’l vaig posà a la butxaca de la bata. Al pujar per les escales de marbre blanc, amb fila amb els altres nens, cap a la secció, vaig tirar el entrepà per el forat de l’escala. El Fresnos que ho va veure, em va donar una bufetada tan forta, que em va deixar la mà marcada a la cara i l’orella, tan vermella com una tomata. Va se la primera vegada que sentia aquella violència extrema en el meu cos. Aquella bufetada que quasi va ser un cop de puny, va marcar la meva estada en el col·legi. Aquí va començar la repressió cap a mi, que el collegi anomenava educació.

La prepotència i el menyspreu dels companys, que em deixaven de costat, la nul.la ajuda de cap professor i menys de cap capellà, van canviar la meva alegria innata, per una trista galopant. L’autoestima anava minvaran. Sentia que em tallaven les ales a poc a poc.

Menjava poc, no m’agradava el menjar, el meu petit cos es va debilitar en poc temps, sentia marejos i que les cames em fallaven. Em vaig tornar més introvertit i solitari.

Una nit molt freda, nevava i el vent era molt fort, recordo que estava completament tapat en el llit, el vent era molt fort i va obrir la finestra de la habitació. La vaig tancar, però la força del vent la tornava a obrir, la neu entrava a la habitació fins a tocar el llit, després de molts de intents fallits de deixar la finestra tancada, vaig desistir i em vaig tapar amb totes les mantes i roba que vaig trobar. La nit va se llarga, dura i freda. Vaig posar-me malalt.

Em vam portar a la petita infermeria del col·legi. Hi havia quatre llits buits immaculats i un religiós, “un hermano”, que feia d’infermer. El germà era un pel efeminat:

- el recordeu, crec que tenia nom de ciutat?. Van assentir amb el cap i vaig continuar el relat:

Va tenir molt bona cura de mi i la febre va desaparèixer. La malaltia física es va curar perfectament, de l’altre la psicològica, va tardar més.

- Fins aquí la meva historia, van aplaudir.

Continuàvem amb els postres, cafès i copes.

El Joan, sempre reservat i prudent, que havia begut un pel massa i ja se sap que el vi fa parlar, de cop i volta va dir:

- Em toca a mi. Pareu atenció:

Estudiava primer de batxillerat i tenia deu anys.

- Recordeu que el mossèn, el pare Fresnos, cada nit tancava en clau cada una de les habitacions, i quedàvem tancats tota la nit.

– I tan, era com una presó, va contestar en Santi.

En Joan va continuar amb la seva historia:

Cada setmana tocava dutxar-se, els quaranta nens de la secció ens posàvem en dues files i entraven en les dutxes, hi havia cinc dutxes per banda, amb les portes obertes i el mossèn al mig donant ordres d’entrada i sortida i també mirant que els nens s’ensabonessin les parts.

- No era gaire normal, la seva obstinada insistència amb la netedat, no?. Va preguntar en Joan.

- No, no era gens normal, deia l’Albert.

El Fresnos tenia uns quants alumnes dels més petits, “els enxufats”, que tenien una sèrie de privilegis. En Joan recordava que a part de ell, en el grup “d’enxufats”, hi havia en Sancho, i el Rudi. Però a vegades eren d’altres. Els privilegis eren de caràcter afectiu.

Moltes vegades teníem que fer-li un petó a la galta. Deia: un petó per el tiet. En aquella època, per saludar un mossèn, se li besava la mà, però res més. Algunes nits, mentre tots estàvem tancats en les habitacions, el capellà ens venia a buscar i ens portava a les seves estàncies.

En l’estància del Fresnos i havia una sala amb un despatx que donava a una habitació molt petita on només hi havia un llit.

Sense donar-nos cap mena de explicació ens portava a les seves habitacions i ens donava moscatell i anís.

El Joan continuava relatant la seva historia pausadament, ningú en cap moment el va interrompre. Va preguntar:

- Les trobades nocturnes amb el Fresnos, eren molt rares, quin era el motiu?. Perquè oferia alcohol a nens de deu anys?.

No vaig ser conscient de haver petit tocaments per part del capellà. Si que recordo que un dia, vam jugar a barallar-se sobre el petit llit, ja sabeu com eren les baralles infantils. Recordo la faixa que portava, de les que donaven voltes i mes voltes a nivell de la cintura, el que feia que aquesta part del cos fos molt dura.

Un altre dia vaig quedar dormit en les estàncies del capella, i vaig despertar quan el capellà em retornava a braços al meu llit.

Fins aquí l’historia, no recordo res mes.

Ens va preguntar:

- Que tinc que fer, ignorar-ho com he fet els últims seixanta anys?. I si en les copes de moscatell i anís i posava drogues per adormir-los?. I si que ens feia tocaments?.

Tothom estava callat i bocabadat, ningú esperava aquella declaració. Va continuar:

- Tinc que contactar amb el Sancho i el Rudi ?, no els he vist des del temps del collegi. I si m’assabento de la veritat i era pedofília?. Denuncia-ho després de seixanta anys?. El capellà segur que es mort. Vosaltres què faríeu?.

Es va discutir molt. No es va arribar a cap conclusió. Després de demanar més cafès i xarrups l’Albert va començar la seva historia:

Jo tenia quinze anys i era el delegat de quart curs de batxillerat, teníem el pare Herrero de responsable de la secció quarta.

Va interrompre el Santi:

- Si aquell que un dia, cridant va dir que: estava fart de que ens la calquéssim en el wàter i de un cop de puny va trencar el vidre de la porta de l’aula d’estudi.

- I tot seguit amb la mà ensangonada ens va fer agenollar a tots amb el braços en creu i romandre axis una bona estona.

Continuava l’Albert:

Ser delegat em proporcionava unes avantatges importants. Cada cert temps tenia que anar al despatx del pare rector, per informar sobre la marxa del curs. El pare rector em feia preguntes i jo intentava contestar-les. Al damunt del escriptori hi tenia un munt de fulls d’examen, vaig suposar que eren els exàmens dels pròxims trimestrals.

Quan vaig arribar a la secció li vaig comentar al Rafel. El Rafel que era molt tirat cap endavant, va proposar robar els exàmens. Però abans es tenia que dissenyar un pla. Quan i com fer-ho?. Sabíem que cada dia a les nou celebrava missa, estaria el rectorat buit. Si però com?. No podem agafar cap paper, tampoc podem estar-hi massa temps copiant les preguntes.

- Ja se, férem fotos de totes les fulles.

- Jo mateix les revelaré, tinc les claus del laboratori fotogràfic de les golfes.

Faltava un altre escull a salvar, el pare Herrero. A les nou començava la classe de religió que la donava ell. Com podíem escapar-nos deu minuts de la classe?. Teníem que pensar. Al cap d’una estona, el Rafel va tenir un brillant idea, semblava una idea de bomber, però podia funcionar.

L’en demà, uns minuts abans de les nou, En Rafel i jo vam anar a la classe del fons, agafarem la cadira del professor i estirant-la per una banda i per l’altre, vam aconseguir desencolar-la. A la classe del Herrero vam portar la cadira malmesa, tothom ja estava assegut per començar la classe de religió, jo amb molt de aplom, em vaig dirigir al pare Herrero.

- Pare Herrero, la cadira del professor de la classe del fons, com pot veure, es te que portar al fuster perquè l’encoli. Demà tenim classe de francès amb el pare vicerector i com pot veure, amb el seu pes, no podrà asseure’s.

- Recordeu que pesava mes de cent trenta quilos? . Ningú volia interrompre el relat.

- Tenim que portar-la ara al fuster, abans que vagi a esmorzar, per tenir-la demà reparada.

- El fuster tenia un petit taller al costat del bar, del camp de futbol de la secció segona. Ho recordeu?.

El pare Herrero, molt convençut, va dir:

- Molt bé Sr. Albert, així m’agrada, vostè es un delegat molt responsable, vagi, vagi, portis un ajudant per transportar la cadira. Molt bé. Molt bé.

Va sortir rodó. Primer vam deixar la cadira al fuster i tot seguit, cap el rectorat, sempre estava la porta oberta, en Rafel es va quedar vigilant l’entrada i jo mirava el despatx, el munt d’exàmens, no estaven. Vaig mirar els calaixos del escriptori, només missals, bíblies, i papers. m’estava posant nerviós.

Per fi, els exàmens, buscava els de quart, mates, física i química, francès, llatí. Precipitadament vaig fotografiar-los tots. En menys de vint minuts tornàvem a classe de religió.

- Però no ens vas passar cap examen, perquè?. Va preguntar en Joan.

- Vaig revelar les fotos quan ja havien passat els exàmens. No volíem fer trampes. Va ser la contundent resposta de l’Albert.

La historia de l’Albert va ser sorprenent i molt aplaudida.

Tocava el relat del Santi, tots sabíem la gran inventiva del Santi, esperàvem molt atents la seva historia, entre xarrups, es clar. Va comença axis:

Tenia catorze anys i era un dels escolanets oficials del col·legi, era el encarregat del encens. Sovint precisaven els meus serveis, misses, oficis, funerals. Sempre amb la túnica negre i el roquet blanc amb puntes, cara de bon minyó i molt atent a les ordres del mossèn.

Baixava per una escala de cargol, fosca, despintada i força atrotinada, només utilitzada per els capellans i els escolanets, conduïa directament a la sagristia.

La sagristia estava plena de calaixeres i armaris on guardaven un munt de túniques, estoles i escapularis, de diferents colors. Segons la època era un color o un altre, recordo el morat de quaresma. Tenia que ajudar a vestir el capella i acompanyar-lo durant la missa. Sabia part de la missa en llatí, “et cum spiritu tuo”. La vitrina dels tresors, on guardaven el calze, les copes per el vi, el Santíssim Sacramento, tot d’or i plata i pedres incrustades, lluent i brillat, era molt espectacular.

El sagristà, un noi jove, tres o quatre anys més gran que jo, era de Guatemala, el germà Solana. A l’hora de berenar, baixava les escales de cargol cap a la sagristia. El Solana preparava uns berenars de hòsties i vi de missa fantàstics. Érem molt bons amics.

En un dels berenars, passades les vuit del vespre, les portes del col·legi ja estaven tancades. Algú baixava per les escales, les escales retrunyien al baixar cada escaló. Ens vam amagar darrera de les túniques i sotanes, dins del armari. Era el gegant vicerector vestit de gala, amb la capa i el barret, com un cardenal. Per una petita porta molt dissimulada, va desaparèixer.

El Solana em va explicar, després de molt insistir, com un gran secret, i prometen que no ho diria a ningú, el secret mes ben guardat del col·legi.

La porta donava a un túnel soterrat, construït abans de la guerra, que arribava fins fora del recinte del col·legi. El túnel travessava tot el jardí del col·legi i acabava en la primera casa del carrer, tot just al costat de l’entrada principal. Era una casa petita amb un jardí força gran. La casa era propietat del col·legi i hi vivien unes dones que venien diàriament a netejar l’Església, sempre de matinada, no fos que algú les veiés. El túnel comunicava les dones per netejar l’església, i els capellans amb les dones.

El ús inicial del túnel era per amagar-se durant la guerra civil ,de la persecució i matança de capellans. Però després la utilitat va ser una altre molt diferent.

- Tenim que investigar, vaig dir-li al Solana.

A finals de novembre, era el patró del col·legi, festa molt important. Sense classes ni deures. Era el dia perfecte per obrir la porta secreta.

A les vuit de la tarda, tothom estava recollit en les seves respectives seccions. Solana primer i jo darrera, entrarem en el túnel, era fosc i estret, llumetes groguenques cada deu metres, era humit i llarg. Molt llarg, no s’acabava mai, però en realitat només eren uns cent metres. Al final del túnel estava barrat per una reixa. La reixa estava oberta i donava a un hivernacle ple de plantes. Sortirem al jardí, a la casa hi havia llum, el barret del vicerector estava penjat en el rebedor de la casa. Molt sigil·losament, pel jardí, vam arribar al carrer.

Allà al carrer el aire era mes fresc i pur. Mai em vaig sentir tan bé, el carrer de baixada amb les llums llunyanes de la ciutat al fons, era solitari i preciós, corríem carrer avall saltant d’alegria. Sentíem la llibertat. El mon era nostre.

Aquella rocambolesca historia era una bomba informativa. En Joan va interrompre:

- Au va, no pot ser veritat, es una de les teves invencions.

En Santi es va posar a riure. I va demanar un altre ronda.

Ja era mitja tarda i el cambrer volia plegar. Sortíem del restaurat molt contents i animats.

- Jo condueixo, vaig dir.

L’escriptor.

A Lluís M. Xirinacs i Damians.

De matinada estava a punt de varar la barca al mar i algú cridava des dalt de la platja:

- Ei tu, que fas?, estàs boix, no veus que es tramuntana, no pots varar, es molt perillós.

Un home m’increpava, era un pescador, vestit de negre amb la faixa, la boina, els esclops i la pipa. Era un pescador d’abans. Podia ser el meu avi?. Però el meu avi pescador es va morir fa molts anys.

La mar era plana i vaig varar, el motor va arrencar a la primera, rumb sud, dins la baia tot anava de primera. Al sortir de puntes, tot va canviar, el vent del nord bufava fort, el tràngol anava augmentant, la barca navegava amb dificultat.

Decidit, vaig continuar, sempre cap al sud, les malaxades entraven dins la barca, estava completament moll, treia l’aigua que entrava, amb un cubell. La platja ja no es veia, el poble tampoc, només les muntanyes. Feia molt mala mar i el vent cada vegada era mes fort.

Era el moment de tirar les eines. Ja no les necessitaria més. Primer de tot vaig llençar els rems, després el motor fora borda, es va enfonsar ràpidament. Tot seguit tots els manuscrits i els llibres i per últim el que més estimava: el meu estimat portàtil.

El vent em portava cap a Mallorca. El sol s’amagava per l’oest, al mig del mar, la costa havia desaparegut, només aigua per tot arreu. El vent no amainava. El perill era imminent, la barca estava plena d’aigua.

Escriure per ningú, he exposat els meus sentiments i la meva anima, però, per a qui?. Tothom passa de llarg, ni una ullada, ni un comentari, res de res. Paraules que s’emporta el vent.

I allà al mig del mar, era un mussol, o un ratpenat, i volava de nit, alt, molt alt, fins les estrelles i el mon era insignificant als meus peus, el mateix mon que m’ignorava. I navegant entre les estrelles podia despullar la meva anima i crear, creacions invisibles.

Era negre nit, nit estrellada, una llum que s’apropava, un bussi ,veia aquell pescador amb la boina i la pipa, era el meu avi, que venia a per mi.

En ple ús de les meves facultats

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Poema de Lluís M. Xirinacs i Damians.

Barcelona, 6 d’agost de 2007.

Confinament.

Descripció:

He agafat la Covid, ara que ja sembla que és una malaltia superada, que aviat trauran les mascaretes, no se com, però tinc el virus. Això que me’n punxat les tres dosis de la vacuna. Estic constipat, res d’important, però segons la normativa tinc que confinar-me durant una setmana. Com que no se que fer he pensat en escriure com passo les hores de confinament.

Dissabte.

He passat mala nit, vam anar al teatre a veure una obra de Carmelo Gomez, “A vueltas con Lorca”. Semblava que era una classe de literatura pesada, que si els clàssics grecs, que si el Lope de Vega, el Calderón, el Cervantes, menys mal que va dir: Aquesta part no entra en el examen. Vaig poder sospirar. Els versos den Lorca estaven bé, però entre el pianista Ucraïnès, que parlava poc i malament i tota la palla que envoltava els poemes de Lorca, feia que l’obra fos difícil i avorrida. Pels estudiosos de literatura podria ser interessant, però crec que no pel públic en general.

He passat mala nit, però no per el teatre, sinó per els tremolors, calfreds i malestar de tot el meu cos.

Hem desperto com sempre, però decideixo quedar-me al llit, no em trobo bé. Estic molt constipat, el termòmetre marca que no tinc febre. Tinc la veu ronca i tinc tos. La meva dona es troba perfectament. Serà un constipat fort.

Per la tarda anem a la farmàcia a comprar un test d’antígens. Preguntem a la farmacèutica: si pot fer-me el test ella mateixa. Per estalviar-nos trucar al cap en cas de positiu, perquè la farmàcia fa aquest tràmit per ajudar al malalt. Si que ho fa, però cobrant 15 €. Decidim que farem el test a casa.

Ha sortit positiu.

Diumenge.

Estic millor, només una mica de tos i la veu trencada.

Jo faig vida a baix i la meva dona a dalt de la casa. Dinem per separat, jo a la cuina i ella al menjador. Ens comuniquem per telèfon. Plou tot el dia. La Lluïsa puja a la seva habitació i accedeixo a la tele del menjador per veure el Barça. Grandiós partit, 4 a 0, fa que m’oblidi del confinament.

Dilluns.

Entro en la meva salut per informar del meu positiu, no trobo l’opció de fer-ho, decideixo telefonar al cap. A la tercera tinc sort i puc enunciar el meu positiu. Espero la trucada de la infermera del Covid.

Decideixo sortir a caminar per la urbanització. No hi ha ningú pels carrers. Estic mes sol que un mussol.

Començo un projecte, que pot ser molt interessant. Escric un Word i l’envio als companys per wsp. La resposta es positiva, sembla que l’idea es bona.

Camino per el bosc una bona estona, busco espàrrecs, tot just n’he trobat tres. De cop i volta tinc una visita inesperada, els dos gossos perdiguers, que ja conec d’altres vegades. M’ha acompanyen un bon tros del camí, ara davant meu com obrin el pas, ara darrera flairant-ho tot. La companyia dura fins que troben un altre rastre i un altre camí.

Truca la infermera, diu que tinc que estar confinat una setmana. Jo pensava que eren cinc dies. Que si vull la baixa laboral?. Estaria bé que obtingués la meva primera baixa, ara que estic jubilat. Diu que si no puc respirar que vagi al hospital de Blanes. Responc que no penso anar a Blanes. Rectifica dient que puc anar al hospital que vulgui. Em quedo molt més tranquil.

Son les set de la tarda, ens quedem sense llum. Només faltava això, confinat i a les fosques. Tot la urbanització està a les fosques, no plou, però fa vent. Torna la llum a les nou, l’hora de sopar.

Dimarts.

M’aixeco a les deu. Estic molt millor, la veu ja no la tinc tant agafada. Tinc un missatge de Salut/Contacte Covid. L’obro, primer tens que autenticar-te, amb un codi que t’envien i les dades personals. Contactes estrets: Es tenen que identificar amb nom i telèfon. No se el telèfon ni el nom complert dels contactes. En les 48 hores prèvies als primers símptomes, vaig anar al cine, al SIE, com a voluntari, rodejat de joves fent repàs de mates. No sé els noms ni els telèfons de la gent. Identifico només a la meva dona. Hi han quatre apartats en l’aplicació: els contactes, com fer el confinament, la baixa laboral i la part emocional, que ja no hi arribo.

La meva dona rep al moment de ser contacte directe, el mateix missatge de Salut/Contacte Covid.

Plou poc, agafo el paraigües i vaig a fer un tom per estirar les cames. Considero que no trenco el confinament sortint al carrer, ja que per aquí no passa ni Deu. Porto la mascareta. Només m’he creuat amb un parell de cotxes, he fet 5300 passos que equival a 3.5 km. Ara a esperar la llum verda per anar a la cuina a dinar. Tinc gana.

L’hora de dinar, tinc llum verda, entro a la cuina i ja tinc la taula preparada:

Fantàstic, arròs, verdures, secret ibèric, amanida, fruita i vi. Menjar de malalt. Fantàstic.

Faig la mig-diada, dues hores. Dormo molt, potser degut a la medicació, però no prenc cap medecina. Sempre he sigut dormilegues, ara en el confinament més.

Vaig a fer un tom, pujo fins el carrer de dalt. Encara no he arribat als deu mil passos diaris.

Truco al Manel per preguntar-li com anat el SIE, - com sempre respon, no hi ha cap novetat. Jo que pensava que m’havia contagiat el dijous passat amb els nanos, tots estan bé. Vaig anar al cine-club però portàvem mascareta i estàvem força separats dels altres espectadors. No sé on m’he contagiat. Al teatre? Estàvem a primera fila i els dos actors no portaven mascareta. No sé.

Dema tinc que pagar al paleta, vol efectiu, com vaig al caixer a treure diners? I si busqués una hora en que no hi hagi gent al carrer?. Portaria mascareta i guants. Es molt arriscat.

Envio el següent wsp al paleta:

Dimecres.

M’aixeco tard, encara tinc tos. Envio un correu, miro els bancs. Una amiga em proposa cometre un frau a l’asseguradora del cotxe. El cotxe va xocar per darrera amb la porta del pàrquing de casa seva, l’havia deixat sense frenar. Vol que li faci un part amistós en que consti que el meu cotxe ha xocat amb el seu. No ho veig clar, no és fàcil estafar a l’asseguradora.

Que us recorda la següent imatge, el castell?

Penso en els dies de mar en calma que anàvem en kayak. Em deprimeix tenir que estar tantes hores aquí sol, confinat, amb malt temps cada dia.

Surto a fer un tom per el bosc, ha plogut i puc trobar espàrrecs. Porto la mascareta i el paraigües. Comença a plovisquejar. He fet 6500 passos i he suat la samarreta. D’això es tractava. D’espàrrecs pocs, tampoc ser massa com troba’ls. Baixo fins el pont de Tosa, la pujada es mes dura. Passo per davant del hort on tenen els gossos perdiguers tancats, son més de deu, tots borden quan passo.

Ja he dinat, fantàsticament com sempre, la Lluïsa sap cuidar-me. Avants de anar a fer la mig diada, he recordat que en el teatre d’en Lorca... .Tinc són, després ho explico.

Després de dues hores de migdiada, dormo massa, surto al carrer per caminar, de pujada fins l’antena. Tinc que fer els meus deu mil passos diaris. No trobo a ningú. La majoria de les cases son buides. Veig la mala mar des del carrer de dalt de tot, temporal de llevant.

El paleta ve a recollir el taló al portador amb l’import de la factura que li dec.

Envio un wsp als amics d’Arduino:

Estem fen una aplicació que vol guardar en el núvol, les lectures d’un sensor de temperatura, humitat i pressió. I per Internet poder veure les nostres dades des de qualsevol lloc. No funciona.

He estat pensant que en el teatre del divendres, algú tossia unes poques files a darrera nostre. El actor li va recriminar en broma, dient-li: com s’atrevia a tossir, referint-se a la pandèmia. Nosaltres estàvem a primera fila a un parell de metres dels actors. Portava una mascareta quirúrgica, usada, la vaig escollir per la seva comoditat. Potser allà vaig contagiar-me? Ara ja no té importància.

Dijous.

Tinc sort d’estar confinat aquí a dalt on no hi ha ningú, en una casa gran. Penso en la pobre gent que tenen que estar en un pis petit en la ciutat, confinats en un quarto. Queda avui i demà per estar tancat, no és un sacrifici per mi. Tampoc puc anar al platja, que és el que més m’agrada, fa malt temps. Tenint la meva dona, Internet i el portàtil, mai em sento sol ni avorrit.

Hi ha un ocell parat en l’antena de la veïna. Es gran, com una garsa, però sense cua, canta com el miol d’un gat petit. Vull fer-li una foto, però arribo tard. Busco en el Google quina classe de ocell canta d’aquesta manera, com un gat. Trobo el “pajaro maullador” i el cant es igual que he escoltat, però diu el Google que es un ocell d’Amèrica.

Vaig a fer un volt pel veïnat, cap amunt o cap avall? No importa. Pujo dos carres mes amunt fins al final del carrer riu Onyar, deixo el carrer i enfilo un petit corriol que em porta a la plana de Mayol. En el camí ample que comunica la Roca Grossa amb Serra Brava, vaig cap avall, a Serra Brava. No hi arribo, perquè penso en la pujada que tindré que fer a la tornada. Descanso a la vora el camí, assegut en una pedra. Quan fa que no veig a ningú? Ja farà una setmana. Però aquí dalt, difícilment podré veure algú. No em molesta la soledat

Juga el Barça a tres quarts de set contra el “Galatasaray”. Em poso la samarreta del Barça.

Em guanyat!!

Com les autoritats del futbol europeu permeten que avui en dia es llencin objectes al camp? La violència té que prohibir-se en tots els camps de futbol.

Divendres.

La infermera m’ha despertat, avui tenim visita, diu, visita telefònica es clar. No en sabia res. Puc acabar el confinament? Demà contesta, si no tens símptomes i el test es negatiu.

Surto a caminar, plou.

Envio wsps als amic, nous projectes, sobre el mar, una nova col·laboració externa, realment seria la primera. Estic entusiasmat.

Dissabte.

Plou, pujo a dalt a la cuina, la Lluïsa em farà els test.

Positiu.

Positiu, això vol dir que tinc que estar tres dies més a casa. La Lluïsa sortirà a comprar un altre test i repetirem la prova. No puc creure que estan sense cap símptoma continuï sent positiu.

Tampoc puc anar a la platja ni en Kayak, perquè vull sortir al carrer?, als altres carrers, per anar a comprar a Mercadona? Qui no es conforma es perquè no vol.